21 març 2007, 10:52pm
General
by

9 comments

Maragall, sempre Maragall

Amics i amigues,

Encara sóc aquí. No he fugit del món, tot i que de vegades voldria fer-ho. Però he pensat que no podia oblidar la poesia i per això avui us deixo un bonic poema de l’estimat Joan Maragall, tan senzill, tan proper, tan natural i tan entusiasta.
I no deixaré de repetir el que dic sempre: gaudiu de la poesia, del que us aporta, de la felicitat del moment de llegir un vers bonic, de la senzillesa o de la dificultat, de les paraules que sorgeixen de l’ànima, encara que només sigui perquè el món, entre tanta desgràcia i misèria, sigui un xic més bonic.

L’ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.

“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”

Joan Maragall.

[@more@]



 

css.php