13 gen. 2007, 11:20am
General
by

1 comment

La poesia que no comprenem. Riba, el poeta difícil.

Amics i amigues,

Heu pensat mai que la poesia era una bajanada? O potser heu cregut que era quelcom absurd? O potser, pitjor encara, heu cregut que era fàcil escriure un poema de qualitat, que vosaltres també sabríeu fer-ho? Potser tots ho hem pensat alguna vegada.

I el pitjor de tot plegat, heu defallit davant d'un poema "difícil" d'entendre? Quasi tots ho hem fet. Ens agrada la poesia fàcil, la poesia simple, la que parla en llenguatge planer, la que s'apropa més a la nostra manera d'expressar-nos, de ser, de viure o de sentir.

Companys, no us faci por la poesia que no entenem, aquella que hem de rellegir diverses vegades per copsar-ne del tot el sentit. No us faci por cercar al diccionari, (sí, al diccionari) les paraules que no coneixeu. Cerqueu, rera cada mot, un nou significat, un sentiment desconegut. Intenteu pensar què hi havia en el cor i en la ment del qui va escriure allò. Però no siguem altius ni arrogants. No siguem com aquells crítics que creuen que sempre tenen la raó quan interpreten literatura. Mai podrem saber per què el poeta va utilitzar una paraula i no una altra o què va voler dir exactament amb aquell vers o amb la poesia sencera. Si al darrera de tot plegat hi ha havia un rerefons polític, amorós o espiritual.

Aquesta és la grandesa de la poesia! Que pot arribar a tothom de manera lliure i que cadascú de nosaltres pot interpretar-la com li plagui, car el pensament és lliure.

Gaudim de la poesia de la manera més pura, sentint-la dins nostra, sentint l'amor, el dolor, l'oblit o la tristesa tal com ho va sentir l'escriptor. Que el poema que tinguem al davant i la nostra ànima siguin una sola cosa.

Us deixo un poema d'amor de Carles Riba. Perquè Carles Riba, en contra dels que molts creuen, també fou un gran poeta de l'amor. Rellegiu-lo, companys, fins que formi part d'allò més íntim del vostre ésser!!

 

 

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,

dona, pensava en tu per un amor del risc.

-I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

                          Carles Riba, del segon llibre d'Estances.

[@more@]



 

css.php