5 des 2006, 7:42pm
General
by

1 comment

Guerau de Liost i els seus Somnis

Amics i amigues,

Us deixo un dels Somnis de Guerau de Liost (pseudònim de Jaume Bofill i Mates), en concret el Somni I, que és molt divertit. A part de tenir una molt bona qualitat poètica té també una gran riquesa quant a vocabulari. Llegint aquesta poesia s'aprenen paraules que de vegades no havíem sentit mai!!

Guerau de Liost "somnia" que retorna al moment en què era un nadó acabat de néixer i ens transmet totes les angoixes que segurament sent un nen petit en aquestes circumnstàncies. Molt divertit. Aquí us el deixo…

SOMNI I

DE COM GUERAU DE LIOST TORNA HIPOTÈTICAMENT A LES ANGOIXES DEL PARTERATGE I SUCCESSIVES SEQÜELES           

      Com dèbil nadaló de pit em só tornat.
      
Em sento embolcallat, faixat i agarrotat
      Les puntes d'una gorra qui em tapa les orelles
      m'irriten amb llur frec constant les dues celles.
     
Del meu recent bateig tinc un record difús.
      La capa era feixuga. Brodat era el barnús.
      Només recordo la quieta llum del ciri
      de la padrina, groga com un pistil de lliri.
      I tinc la vaga idea que si jo em dic Guerau
      serà perquè s'ho deia l'avi patern. La nau 
     
     

      del temple era com una antiga, immensa cova,
      i jo com una gota de calç encara nova.
      Quan del bressol m'ofega la rígida estretor,
      contemplo la boirina flotant del pavelló.
      A voltes sento encara l 'esforç del parteratge
      i em reblaneixo com un diminut formatge
      sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan
      pesada tasca fos la de lliurar l'infant.
      Encara és més feixuga, potser, la meva tasca. 
      
     

      De la ferum innoble de llet em ve una basca.
      Quan la gibrella miro, l'esponja, l'alcofoll,
      la llevadora, els pèbets, tremolo com un poll
      qui de la pròpia closca encara porta engrunes.
      Ai Déu! i les veïnes comares importunes
      qui, en rotllo, aspecten àvides la meva nuditat
      i tracten de posar-me als llavis citronat
      i amb una rialleta, fent trufa del martiri,
      per unanimitat recepten un clistiri.
      Si, d'esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.
      Si m 'esvaloto, diuen que sóc un argent viu.
      Quan ma petita testa en el coixí descansa,
      encara experimento una altra esgarrifança:
      la freda coïssor del no tenir cabells.
      
A voltes m'acaronen, donant-me bons consells,
      i sento en la flonjor penosa de mon crani,
      d'un vell senyor les ungles d'un gruix estamparan.
      Quan sóc als braços de la dida, tan petit
      em trobo, que em sofoca la mola de son pit,
      i em sembla que gambejo d'una gegantassa
      per les carenes de les cuixes, per la plaça
      de les colrades galtes, per la ufanosa vall
      dels llavis, devinguda, al riure, xaragall.
      I les besades qui em llatzeren, masculines,
      de renadines barbes amb les naixents espines! 
      
     

      I les besades sorolloses i mordents
      de les comares, fetes amb llavis, llengua i dents,
      qui em superposen cercles humits damunt la cara!
      
Mes, quan em deixen sol, una gran por s'empara
      de tot mon ésser; i tremolo com el fus 
      
    

      de qualque filadora qui, engargussada, tus.
      
Els ulls se m'esbadoquen davant les escomeses
      infanticides de fosforescents urqueses,
      de la penombra eixides com d'un alè de llac.
      
Talment com dins la gola balmada d'algun drac,
      dins el bressol em miro. I m'és la cruixidera
      dels mobles com el ritme fatal d'alguna ossera.
      Dins cada pica sento de l'aigua el degotís.
      El sostre marca els passos d'algú d'un altre pis.
      I sibillina, m'arriba un llum encès d'escala.
      I es balandregen les cortines com una ala
      de rat-penat enorme. I avancen en legions
      arnes, mosquits, aranyes, mosques i escarbatons.
      I, esbalaït, sospito que, al sostremort, les rates
      de claveguera juguen amb unes grans sabates
      de la besàvia i les rosseguen febrilment.
      I guspireja la fogaina qui s'enceén.
      I dins la cambra giravolten les penombres
      arrossegant en llur seguici les escombres
      i la vaixella i les cadires… I el palmó
      llarguíssim bat la llarga barana del balcó.
      Al manco si els rellotges de casa companyia
      em fessin tots, amb una discreta melodia  
      
     

      cantant-me la non-non!… I encara veig al lluny
      la vida que m'espera. Fatídic s'esmuny
      com una torbonada. M'esperen tres caigudes
      del llit, i les etapes–en part esdevingudes–
      de quatre dides i tres interinitats,
      i dotze mainaderes amb altres tants soldats,
      i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,
      i els letovaris fets amb una gran cassola,
      i les untures i els emplastres al carpó–
      i en el ventrell alguna tela de moltó
      i el bavejar constant i les eternes sopes
      i aquell sentir-me:–Guerauet, mira que topes!–
      i aquell escarpidor de banya i els petits
      peücs com irrisòries sabates i els confits
      dosificats amb una monòtona prudència
      i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència
      els rastres fisionòmics i aquell samfoniment,
      a causa d'algun àpat quan és la mare absent.
      Suportaré els endèmics elogis d'escaleta
      deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,
      "hereu de casa" i altres motius sentimentals.
      
Només–ai!–de pensar-hi, em vénen tots els mals
      no relatats encara… Oh! Sigues-me propici,
      mon Àngel tutelar, i treu-me aquest desfici
      de ser petit de fora i massa vell de dins.
      Què sento?… L 'Àngel parla al só dels violins
      d'una cohort angèlica d'alades caramelles.
     –Oh tu, Guerau! Abans serà de les estrelles
      perduda l'harmonia dins l'èter primitiu,
      abans damunt les aigües del mar serà el caliu
      d'un continent, flotant com hòrrida sargassa,
      que tu esdevinguis un infant. La vida passa
      i ja no torna més. Reporta't, doncs, si et plau,
      i pensa que tu no ets altre que el cavaller Guerau
      qui és mullerat fa temps, i és celebrat poeta,
      i és misser honorari qui empunya l'escopeta
      joiosament i caça amb èxit qualque pic,

      qui és pobre de cabals i de projectes ric,
      qui deambula amb varis companys cada migdia,
      qui es pensa ser un infant només perquè somnia…–

      

[@more@]

 

css.php