21 mar 2007, 10:52pm
General
by

9 comments

Maragall, sempre Maragall

Amics i amigues,

Encara sóc aquí. No he fugit del món, tot i que de vegades voldria fer-ho. Però he pensat que no podia oblidar la poesia i per això avui us deixo un bonic poema de l’estimat Joan Maragall, tan senzill, tan proper, tan natural i tan entusiasta.
I no deixaré de repetir el que dic sempre: gaudiu de la poesia, del que us aporta, de la felicitat del moment de llegir un vers bonic, de la senzillesa o de la dificultat, de les paraules que sorgeixen de l’ànima, encara que només sigui perquè el món, entre tanta desgràcia i misèria, sigui un xic més bonic.

L’ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.

“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”

Joan Maragall.

[@more@]

23 gen 2007, 11:14pm
General
by

2 comments

L’Amor, aquest gran desconegut..

Amics i amigues,

Sí, ho confesso. Carles Riba m'ha robat el cor. Ell era latent en els seus llibres, en els llibres que d'ell tinc a casa, en els llibres que d'ell són a la biblioteca. Ell era latent i ara la llum s'ha fet en mi. Us convido a descobrir-lo com l'he descobert jo. Us convido a gaudir d'un poema preciós que parla de l'amor, d'aquest gran tema que tots els poetes han gosat tractar.

Es pot embogir d'amor, companys? Podem enfonsar-nos en la seva agonia i romandre-hi fins que Ell vulgui?

Gaudiu d'aquest poema i sigueu fidels al vostre cor.

És el poema 7 del  Primer Llibre d'Estances 

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva

d'un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t'he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.

 Amor, potser el suau sospirar que de tu

ve a mi, és tan sols la folla ressonança

d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,

ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

 No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;

fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí

serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,

-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

                                Carles Riba, del Primer Llibre Estances

[@more@]

13 gen 2007, 11:20am
General
by

1 comment

La poesia que no comprenem. Riba, el poeta difícil.

Amics i amigues,

Heu pensat mai que la poesia era una bajanada? O potser heu cregut que era quelcom absurd? O potser, pitjor encara, heu cregut que era fàcil escriure un poema de qualitat, que vosaltres també sabríeu fer-ho? Potser tots ho hem pensat alguna vegada.

I el pitjor de tot plegat, heu defallit davant d'un poema "difícil" d'entendre? Quasi tots ho hem fet. Ens agrada la poesia fàcil, la poesia simple, la que parla en llenguatge planer, la que s'apropa més a la nostra manera d'expressar-nos, de ser, de viure o de sentir.

Companys, no us faci por la poesia que no entenem, aquella que hem de rellegir diverses vegades per copsar-ne del tot el sentit. No us faci por cercar al diccionari, (sí, al diccionari) les paraules que no coneixeu. Cerqueu, rera cada mot, un nou significat, un sentiment desconegut. Intenteu pensar què hi havia en el cor i en la ment del qui va escriure allò. Però no siguem altius ni arrogants. No siguem com aquells crítics que creuen que sempre tenen la raó quan interpreten literatura. Mai podrem saber per què el poeta va utilitzar una paraula i no una altra o què va voler dir exactament amb aquell vers o amb la poesia sencera. Si al darrera de tot plegat hi ha havia un rerefons polític, amorós o espiritual.

Aquesta és la grandesa de la poesia! Que pot arribar a tothom de manera lliure i que cadascú de nosaltres pot interpretar-la com li plagui, car el pensament és lliure.

Gaudim de la poesia de la manera més pura, sentint-la dins nostra, sentint l'amor, el dolor, l'oblit o la tristesa tal com ho va sentir l'escriptor. Que el poema que tinguem al davant i la nostra ànima siguin una sola cosa.

Us deixo un poema d'amor de Carles Riba. Perquè Carles Riba, en contra dels que molts creuen, també fou un gran poeta de l'amor. Rellegiu-lo, companys, fins que formi part d'allò més íntim del vostre ésser!!

 

 

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,

dona, pensava en tu per un amor del risc.

-I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

                          Carles Riba, del segon llibre d'Estances.

[@more@]

27 des 2006, 8:43pm
General
by

2 comments

El malaurat Gabriel Ferrater

Amics i amigues,

 

Què me'n dieu de Gabriel Ferrater? Sí, ja sé que pensareu que en aquest bloc només s'hi publiquen poesies d'autors morts prematurament o tràgica. Potser teniu raó. Els poetes amb final tràgic em perden!

El nostre estimat Ferrater va néixer el 1922 a Reus i es va suicidar al cap de 50 anys, el 1972, a Sant Cugat. Fou un personatge peculiar que entrà tardanament en el món de la poesia i la literatura en general, però va deixar petjada. Us deixo un poema breu que a mi m'agrada molt. Espero que en gaudiu!

 

JOC

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

               Gabriel Ferrater

[@more@]

9 des 2006, 9:07pm
General
by

1 comment

Elogi de l’amor a Salvat-Papasseit

Amics i amigues,

 

Retornem a l'amic Salvat-Papasseit. Us deixo avui un poema més amorós i romàntic -podríem fins i tot dir que té moments eròtics- que el de l'altre dia. Aquí el poeta fa un elogi del bes i del besar o del petó i fer petons, però, és clar, "besar" i "bes" són mots molt poètics. Ens convida a besar i deixar-nos besar per la persona que ens plau. Són versos d'un sabor molt intens perquè d'una manera molt discreta ens invita a besar ferventment, de manera roent, perquè qui en coneix el plaer, segons Salvat-Papasseit, no s'ha d'estalviar aquest goig. A mig poema ens recorda que s'ha d'aprofitar el temps i que no podem morir sense haver besat algú. I acaba fent honor al clàssic "carpe diem", convidant-nos a aprofitar els goigs de la vida, perquè la vida "és comptada". Us convido a gaudir amb mi d'aquest poema tan preciós i dolç.

 

MESTER D'AMOR

Si en saps el pler no estalvïis el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar -sacrifici ferent-,

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan SALVAT-PAPASSEIT

[@more@]

5 des 2006, 7:42pm
General
by

1 comment

Guerau de Liost i els seus Somnis

Amics i amigues,

Us deixo un dels Somnis de Guerau de Liost (pseudònim de Jaume Bofill i Mates), en concret el Somni I, que és molt divertit. A part de tenir una molt bona qualitat poètica té també una gran riquesa quant a vocabulari. Llegint aquesta poesia s'aprenen paraules que de vegades no havíem sentit mai!!

Guerau de Liost "somnia" que retorna al moment en què era un nadó acabat de néixer i ens transmet totes les angoixes que segurament sent un nen petit en aquestes circumnstàncies. Molt divertit. Aquí us el deixo…

SOMNI I

DE COM GUERAU DE LIOST TORNA HIPOTÈTICAMENT A LES ANGOIXES DEL PARTERATGE I SUCCESSIVES SEQÜELES           

      Com dèbil nadaló de pit em só tornat.
      
Em sento embolcallat, faixat i agarrotat
      Les puntes d'una gorra qui em tapa les orelles
      m'irriten amb llur frec constant les dues celles.
     
Del meu recent bateig tinc un record difús.
      La capa era feixuga. Brodat era el barnús.
      Només recordo la quieta llum del ciri
      de la padrina, groga com un pistil de lliri.
      I tinc la vaga idea que si jo em dic Guerau
      serà perquè s'ho deia l'avi patern. La nau 
     
     

      del temple era com una antiga, immensa cova,
      i jo com una gota de calç encara nova.
      Quan del bressol m'ofega la rígida estretor,
      contemplo la boirina flotant del pavelló.
      A voltes sento encara l 'esforç del parteratge
      i em reblaneixo com un diminut formatge
      sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan
      pesada tasca fos la de lliurar l'infant.
      Encara és més feixuga, potser, la meva tasca. 
      
     

      De la ferum innoble de llet em ve una basca.
      Quan la gibrella miro, l'esponja, l'alcofoll,
      la llevadora, els pèbets, tremolo com un poll
      qui de la pròpia closca encara porta engrunes.
      Ai Déu! i les veïnes comares importunes
      qui, en rotllo, aspecten àvides la meva nuditat
      i tracten de posar-me als llavis citronat
      i amb una rialleta, fent trufa del martiri,
      per unanimitat recepten un clistiri.
      Si, d'esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.
      Si m 'esvaloto, diuen que sóc un argent viu.
      Quan ma petita testa en el coixí descansa,
      encara experimento una altra esgarrifança:
      la freda coïssor del no tenir cabells.
      
A voltes m'acaronen, donant-me bons consells,
      i sento en la flonjor penosa de mon crani,
      d'un vell senyor les ungles d'un gruix estamparan.
      Quan sóc als braços de la dida, tan petit
      em trobo, que em sofoca la mola de son pit,
      i em sembla que gambejo d'una gegantassa
      per les carenes de les cuixes, per la plaça
      de les colrades galtes, per la ufanosa vall
      dels llavis, devinguda, al riure, xaragall.
      I les besades qui em llatzeren, masculines,
      de renadines barbes amb les naixents espines! 
      
     

      I les besades sorolloses i mordents
      de les comares, fetes amb llavis, llengua i dents,
      qui em superposen cercles humits damunt la cara!
      
Mes, quan em deixen sol, una gran por s'empara
      de tot mon ésser; i tremolo com el fus 
      
    

      de qualque filadora qui, engargussada, tus.
      
Els ulls se m'esbadoquen davant les escomeses
      infanticides de fosforescents urqueses,
      de la penombra eixides com d'un alè de llac.
      
Talment com dins la gola balmada d'algun drac,
      dins el bressol em miro. I m'és la cruixidera
      dels mobles com el ritme fatal d'alguna ossera.
      Dins cada pica sento de l'aigua el degotís.
      El sostre marca els passos d'algú d'un altre pis.
      I sibillina, m'arriba un llum encès d'escala.
      I es balandregen les cortines com una ala
      de rat-penat enorme. I avancen en legions
      arnes, mosquits, aranyes, mosques i escarbatons.
      I, esbalaït, sospito que, al sostremort, les rates
      de claveguera juguen amb unes grans sabates
      de la besàvia i les rosseguen febrilment.
      I guspireja la fogaina qui s'enceén.
      I dins la cambra giravolten les penombres
      arrossegant en llur seguici les escombres
      i la vaixella i les cadires… I el palmó
      llarguíssim bat la llarga barana del balcó.
      Al manco si els rellotges de casa companyia
      em fessin tots, amb una discreta melodia  
      
     

      cantant-me la non-non!… I encara veig al lluny
      la vida que m'espera. Fatídic s'esmuny
      com una torbonada. M'esperen tres caigudes
      del llit, i les etapes–en part esdevingudes–
      de quatre dides i tres interinitats,
      i dotze mainaderes amb altres tants soldats,
      i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,
      i els letovaris fets amb una gran cassola,
      i les untures i els emplastres al carpó–
      i en el ventrell alguna tela de moltó
      i el bavejar constant i les eternes sopes
      i aquell sentir-me:–Guerauet, mira que topes!–
      i aquell escarpidor de banya i els petits
      peücs com irrisòries sabates i els confits
      dosificats amb una monòtona prudència
      i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència
      els rastres fisionòmics i aquell samfoniment,
      a causa d'algun àpat quan és la mare absent.
      Suportaré els endèmics elogis d'escaleta
      deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,
      "hereu de casa" i altres motius sentimentals.
      
Només–ai!–de pensar-hi, em vénen tots els mals
      no relatats encara… Oh! Sigues-me propici,
      mon Àngel tutelar, i treu-me aquest desfici
      de ser petit de fora i massa vell de dins.
      Què sento?… L 'Àngel parla al só dels violins
      d'una cohort angèlica d'alades caramelles.
     –Oh tu, Guerau! Abans serà de les estrelles
      perduda l'harmonia dins l'èter primitiu,
      abans damunt les aigües del mar serà el caliu
      d'un continent, flotant com hòrrida sargassa,
      que tu esdevinguis un infant. La vida passa
      i ja no torna més. Reporta't, doncs, si et plau,
      i pensa que tu no ets altre que el cavaller Guerau
      qui és mullerat fa temps, i és celebrat poeta,
      i és misser honorari qui empunya l'escopeta
      joiosament i caça amb èxit qualque pic,

      qui és pobre de cabals i de projectes ric,
      qui deambula amb varis companys cada migdia,
      qui es pensa ser un infant només perquè somnia…–

      

[@more@]

1 des 2006, 7:55pm
General
by

2 comments

El comte Arnau de Joan Maragall

Amics i amigues, 

Avui us posaré un fragment del Comte Arnau de Joan Maragall. Tot un clàssic! Maragall es troba a cavall del segle XIX i del XX, ja que va néixer el 1860 i va morir el 1911.Podríem dir que encapçala el moviment modernista i participa d'una renovació de la cultura i de la llengua catalana. És un intel.lectual de totes totes i un poeta sincer i clar, que parla de l'amor, de l'espiritualitat, de la natura i també dels costums i llegendes catalanes. En aquest cas, fa memòria del comte Arnau i francament, crec que aconsegueix fer una poesia romàntica i emotiva. Espero que us agradi…Us deixo el cant VI, que potser és dels més coneguts.

VI-Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-"Fill de la terra, -fill de la terra,
     comte l'Arnau,
ara demana, – ara demana:
     què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.

 -Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
 

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s'obre i dóna pas.

-La mar s'està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l'aire quan l'inflama
la llum del sol immortal.

-Pro l'aire ni el sol no estimen 
ni senten l'eternitat.

-Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat."

[@more@]

29 nov 2006, 7:16pm
General
by

Desactiva els comentaris

No col.laboro

Amics i amigues,

El meu amic Manel, que és un romàntic, m'ha dit de publicar una altra poesia de Martí i Pol. Es tracta d'un poema trist i emotiu. Aquí el teniu. Espero que el disfruteu com es mereix.

 

No col.laboro

..Fins al dia que vaig saber que no

plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:

vulgaríssimes llàgrimes que em queien

galtes avall i em donaven un aire

entre grotesc i màgic. Ara penso

que degué ser una trista descoberta,

la il.lusió perduda i tantes coses,

un món -quin món?- que esdevé inhabitable-

D'aleshores ençà, que jo recordi,

no he plorat, almenys dels ulls enfora,

ni he renegat, ni em mossego les ungles.

No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,

segueix sent inhòspit, però jo

persevero tossut: no col.laboro.

Miquel Martí i Pol,   La pell de violí

 

[@more@]

27 nov 2006, 6:39pm
General
by

Desactiva els comentaris

Carles Riba

Amics i amigues,

 

Us deixo un poema de Carles Riba que es deixa seduir, com tants altres poetes, pel clàssic tema del Beatus ille. Disfruteu-lo, perquè és preciós.

 

6  (del llibre Estances)

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,

i la seva pau no es mudava;

i qui d'uns ulls d'amor sotjant la seva gorga brava

no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui estima els seus dies l'un per la vàlua de l'altre

estima, com les parts iguals

d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç

del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,

insaciable que és, ens lleva

fins l'esperança, casta penyora de la treva

que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:

que deixa els rems i, ajagut

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,

s'abandona a una aigua serena.

                              Carles Riba

[@more@]

27 nov 2006, 6:14pm
General
by

1 comment

El meu país, de Miquel Martí i Pol

Amics i amigues,

Perdoneu que us torni a insistir amb Miquel Martí i Pol, però és que no he pogut resisitir-me a la bellesa d'aquest poema.

 

El meu país

Tots els anys que he hagut de viure

allunyat del meu país

han estat una nit fosca,

un camí ple de neguit.

Penso en tot allò que enrera

vaig deixar quan vaig partir

i amb els ulls de l'esperança

torno encara al meu país.

No estimo res com la dolcesa

del cel blau del meu país;

ara en sóc lluny, però me'n recordo

dia i nit.

Si un dia hi torno, el vent que em rebi

esborrarà tots els neguits

i oblidaré els anys que he viscut

tan sol i trist.

 

No hi ha res que no em recordi

cada instant el meu país,

tot em fa pensar en els dies

que hi vaig viure tan feliç.

Quan camino el vent em porta

veus que el temps no ha pas marcit;

si m'adormo el que somio

és només el meu país.

 

No estimo res com la dolcesa

del cel blau del meu país;

ara en sóc lluny, però me'n recordo

dia i nit.

Si un dia hi torno, el vent que em rebi

esborrarà tots els neguits

i oblidaré els anys que he viscut

tan sol i trist.

 

Abans que la mort m'arribi

vull tornar al meu país;

trepitjar la terra amiga,

caminar pels vells camins.

Vull sentir les veus que estimo,

vull plorar pels vells amics

i morir quan sigui l'hora

sota el cel del meu país.

No estimo res com la dolcesa

del cel blau del meu país;

ara en sóc lluny, però me'n recordo

dia i nit.

Si un dia hi torno, el vent que em rebi

esborrarà tots els neguits

i oblidaré els anys que he viscut

tan sol i trist.

[@more@]


css.php